Val a dir, només d'entrada, que la lectura de l'entrevista a al cirurgià Puig causa un gran impacte per la capacitat transformadora que se li intueix. Em refereixo a l'enorme poder que les seves tesis, si són certes (i no tenim elements per pensar el contrari), imprimirien a les persones que actuessin segons les recomanacions que se'n desprenen. En altres paraules, si veritablement som capaços de guiar les nostres actituds i comportaments a través del convenciment que allò que ens passa depèn de la nostra disposició mental, podem fer de nosaltres mateixos persones que regim el propi destí.
Afirmar que la il·lusió i la seguretat personal són els elements claus per a l'èxit; que el grau de positivitat o de negativitat dels pensaments no només influeix en el resultat del que ens proposem sinó, fins i tot, en el nostre benestar corporal, i que el pensament positiu permet guarir desajustos psicològics greus, suggereix noves formes de tractament del malestar i, també, noves formes d'educació de la personalitat per assolir la tranquil·litat espiritual i fins i tot la salut física.
En el pla educatiu, l'entrevista suggereix idees interessantíssimes que, més enllà de meres tècniques pedagògiques o de la psicologia "a l'ús", són invitacions a una nova disposició davant el món. Quan Puig afirma que una situació de permanent pressió (distrès) produeix "canvis molt sorprenents en el funcionament del cervell i en la constel·lació hormonal" no podem sinó considerar el bloqueig intel·lectual -i, per tant, per a l'aprenentatge- que el malestar continuat d'un alumne per la situació de classe li produirà, i la consegüent minva de les seva capacitat per al processament adequat dels continguts. Això permet deduir la importància capital de proporcionar una certa sensació de benestar a les persones que vulguem que processin informació nova i, per tant, qualsevol alumne que hagi d'aprendre.
Afirmacions com que "la transformació de l'observador altera el procés observat" i que "no veiem el món que és, veiem el món que som" les ha suggerides també la interpretació psicològica de la física quàntica (vegeu el documental "¿Y tú qué sabes?". Totes aquestes aportacions de la nova ciència, basades en la capacitat de la ment de l'individu per transformar-se a sí mateix i, per tant, per tansformar la vivència de l'entorn (i, així, el mateix entorn), han de tenir immenses conseqüències en els estils educatius. Si cal formar individus segons el nou coneixement que ens arriba de teories que relacionen l'emocionalitat i la conducta i la salut d'una manera tan definitiva, caldrà un replantejament general de la manera com s'imparteixen els continguts però també com s'estructura la institució educativa.
Un replantejament que, a causa de la dificultat d'implantar canvis sistèmics, sembla encara llunyà a les nostres escoles. Si els mestres som conscients de la seva importància, però, pot ser proper a les nostres aules.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada