REFLEXIÓ SOBRE L'EDUCACIÓ

1. Presentació: "El nus al llençol"

Visioneu aquesta presentacio i feu una reflexió individual i col·lectiva sobre el missatge.
Taslladeu al vostre blog, aquesta reflexió.

L’emoció, l’afecte, és una eina per al creixement més important que qualevol altra. L’experiència de l’aprenentatge és molt més efectiva si es compta amb el suport emocional de l’entorn.

Si bé l’atenció i la dedicació són molt importants per a impulsar a aprendre, ho és més la certesa que els qui ens estimen ens fan costat, i que el nostre esforç és el reconeixement a l’esforç que ells fan per nosaltres.

Sentir-se volgut i estimat dota l’infant d’una seguretat personal que el fa fort davant l’adversitat i promociona les seves capacitats, també la capacitat intel·lectual d’aprendre i recordar. El suport afectiu de la família –i dels docents-, doncs, és una de les eines més importants

 

La reflexió grupal ha permès destacar els següents punts:

En primer lloc, la importància de l’afectivitat per al benestar de l’infant que aprèn.

Igualment, s’ha subratllat la importància de treballar família i centres en la mateixa direcció: és important, hem considerat, que els mestres coneguin la situació de les famílies per indicar-los millor l’ajuda que han de prestar als seus fills.

També s’ha destacat que la comunicació no verbal és una eina comunicativa tan o més rellevant que la comunicació verbal.

 2. Vídeo: Miguel Ángel Santos Guerra.
Visioneu aquest video i descriviu al vostre blog la vostra reflexió sobre els apartats següents :

• Metàfora de l'educació.
• L'escola reproductora o l'escola transformadora?
• Quin és el problema o com vivim el problema?
• Canvi en la selecció i en la formació del professorat?

El vídeo introdueix la idea metafòrica sobre l’educació segons la qual la mala educació és l’emmagatzemmament de coneixements, com si hi hagués un recipient amb aigua i un got buit per omplir.

La bona educació, en canvi, s’entén en termes de la metàfora com si aquell que educa fos el qui ajuda que l’altre sàpiga on hi ha fonts d’igua. Aquest, quan la troba, sap distingir si està contaminada o no, i és capaç de compartir-la amb els que tenen set.

L’escola, en tant que institució funcional al sistema social, és un instrument social per perpetuar les societats. És, doncs, una instància reproductora que contribueix a mantenir la cadena per perpetuar el sistema. Hi ha qui defensa, però, que l’escola ha de ser transformadora de la societat, que no ha de ser el regne del coneixement sinó també, segons Santos Guerra, el regne d’allò afectiu. El que avui s’entén per intel·ligència inclou el que és emocional, ja que el benestar personal és, finalment, l’objectiu de tota educació humana.

Des del meu punt de vista, l’escola és l’instrument societari –comunitari, més enllà de les famílies- que més pot contribuir a la transformació social, donada la seva capacitat essencial d’influir en la formació dels nous ciutadans des del moment de la seva formació en valors, actituds i plantejaments vitals.  Amb tot, aquesta capacitat de l’escola és en mans dels professionals responsables de l’educació d’infants i joves. Sovint els docents són persones amb una capacitat crítica de molt baix nivell, que qüestionen escassament la forma d’organització social i que tenen molt poca capacitat d’exercir una mirada penetrant en les formes de relació entre esferes societàries (segons demostrava la meva pròpia tesina sobre els estudiants de magisteri, inèdita, que es pot consultar). Els professionals de la docència solen ser persones amb una forta vocació però que no sempre tenen les capacitats adequades per educar els infants en una mirada prou crítica per arribar a ser transformadora. Això enllaça amb el problema de la selecció del professorat, del qual parlarem més endavant.

Els problemes de l’educació són molts i molt importants. El vídeo proposa que el problema real és com vivim aquests problemes, ja que hi ha qui s’enforteix a través del dolor, i que allò que no és fàcil en el fons (segons se cita de Freud) millora la vida. Això no obstant, opino que atribuir l’existència de problemes a la nostra mirada sobre aquests problemes és una manera de negar l’evidència que hi ha gravíssims problemes en l’àmbit educatiu que tenen a veure amb l’estructura del sistema. Així, problemes com la dificutat del professorat per tractar l’heterogeneïtat de forma eficient per a uns bons resultats educatius, per exemple, o el problema d’endarrerir els aprenentatges d’infants i joves capacitats per a l’excel·lència educativa, o la falta de recursos humans i materials per proporcionar als infants el tipus d’educació més ajustat a les seves formes d’aprenentatge són problemes que no tenen a veure, precisment, amb la nostra mirada sinó amb la incapacitat (o desinterès, o voluntat) del sistema per millorar l’educació. De fet, Jean-Claude Michéa, al seu llibret imprescindible La escula de la ignorancia, denuncia la funcionalitat d’una classe treballadora i mitjana que no compti amb els coneixements necessaris per emular les classes poderoses que, amb les seves capacitats superiors (adquirides a través d’una millor formació), podran mantenir la posició de domini.

Per Santos Guerra, la selecció del professorat i la seva formació hauria de ser un eix de la nova escola.

La selecció hauria de contemplar qui s’ha de fer mestre i per què. No hi puc estar més d’acord. De fet, tal com deia més amunt, el problema dels perfils docents és un dels més greus que té l’escola actual i el que fa més difícil que la capacitat tranformadora de l’escola sigui real. Caldria poder atreure els millors perquè aquests fossin els nous mestres. Això implica un sistema motivacional pel qual les persones més capacitades desitgin exercir com a mestres. Per tant, cal incentivar aquesta opció per part dels millors amb una remuneració adequada a les seves expectatives i amb unes condicions laborals dignes de les persones més ben formades i responsables de la societat, que haurien de ser els mestres. Altrament, és ben difícil que les persones que poden accedir a millors llocs de treball per les seves capacitats superiors a la mitjana decideixin fer l’opció de la docència.

Si aquesta fórmula d’atracció dels millors talents per a l’escola fos aplicada al sistema de selecció del professorat, la formació dels nous mestres podria ser molt més exigent, molt més rigorosa, molt més profunda. Actualment, els estudiants de magisteri –amb forta vocació, com deia més amunt, però un perfil crític i intel·lectual pobre- tenen dificultats per superar matèries senzilles i un interès quasi nul per la filosofia i la història de l’educació (per la qual cosa, exerceixen la seva feina de forma descontextualitzada i poc reflexiva). La formació del professorat hauria de ser el filtre definitiu per seleccionar els professionals més aptes per a l’educació, però acaba sent una carrera universitària qualsevol (fins i tot més fàcil que moltes d’altres l’exercici de les quals no implica una responsabilitat social tan gran) que acaben tots els que la comencen. Si més no, caldria una prova d’accés específica a la formació universitària en magisteri, tal com existeix per accedir als estudis de Traducció i Interpretació o INEF. Aquesta prova d’accés hauria de permetre accedir a la carrera només els estudiants amb les capacitats adequades per exercir la feina socialment més important que hi ha: la formació dels ciutadans del futur.

El vídeo acaba amb la metàfora, tan repetida com real, que diu que fa falta la tribu sencera per educar un infant. Que ho expliquin als mitjans de comunicació de masses. 

(Tenint en compte la rellevància de tota aquesta problemàtica, m'interessaria molt rebre una resposta aprofundida al meu plantejament. Gràcies!).